Inicialment, la gent utilitzava pells d'animals cosides per formar estructures tubulars per satisfer les necessitats de producció i combat. Després d'un període considerable, a finals del segle XVII, els germans Vandel Geigen dels Països Baixos van crear mànegues de lona cosides longitudinalment, que s'utilitzaven àmpliament en la lluita contra incendis de l'època. Més tard, amb l'aparició del cautxú al mercat internacional i el desenvolupament de la tecnologia de vulcanització, es van introduir mànegues de cautxú i mànegues de goma blindades amb filferro metàl·lic o corda de cànem. No obstant això, per a aplicacions d'enginyeria que inclouen mitjans d'alta-temperatura com vapor i aire calent, mitjans de baixa-temperatura com hidrogen líquid, oxigen líquid i heli líquid, així com mitjans corrosius com gasolina, querosè, àcids i àlcalis, les mànegues de goma eren clarament inadequades. Especialment en condicions d'alta-temperatura, la seva seguretat i fiabilitat eren encara més difícils de garantir.
Per tant, la gent es va centrar gradualment en les canonades metàl·liques, modificant la seva geometria per crear ondulacions corresponents a les seves superfícies interiors i exteriors. Això els va donar la flexibilitat de les mànegues de goma alhora que els proporcionava resistència a altes i baixes temperatures, a l'envelliment i a la corrosió. Així, va néixer la mànega metàl·lica corrugada, com a cos de la mànega flexible metàl·lica.
El 1855, Alemanya va publicar per primera vegada una patent per a la fabricació de manxes. Va utilitzar els principis existents de fabricació de joieria per crear la manxa. Trenta anys més tard, E. Levavasseur de França i H. Witzenmann d'Alemanya van col·laborar per desenvolupar un nou tipus de manxa metàl·lica, obtenint patents a França i Alemanya l'agost de 1885.
Es tractava d'una manxa espiral feta enrotllant tires metàl·liques en forma de S-en equips especialitzats. Es van utilitzar tires de goma, teixit de cotó o corda d'amiant per omplir les costures entre girs adjacents per facilitar un segellat dins de la cavitat de la manxa.
L'any 1894 es va millorar l'estructura d'aquest tipus de manxes: s'enrotllaven dues bandes metàl·liques de diferents diàmetres en sentit contrari. Això va permetre que les tires metàl·liques aconseguissin un equilibri mutu sota estrès, superant el problema de l'auto-desbobinament.
L'any 1929 es va produir una altra revolució tecnològica en l'estructura de la manxa, resolent completament el problema de la pèrdua de rendiment de segellat provocada pels canvis desiguals en les ranures de les tires de goma o cordes d'amiant utilitzades per al farciment durant la flexió. Això va obrir àmplies perspectives per al desenvolupament de la manxa. Les manxes integrals es feien d'aliatges d'acer i coure-zinc, utilitzant materials de canonades sense soldadura o soldats. Aquestes manxes es basen en la deformació elàstica de les parets laterals corrugades per mantenir un cert grau de compressibilitat o estirabilitat alhora que garanteixen un segellat fiable.
A partir de la dècada de 1950, les manxes de doble-capa, triple-capa i multi-capes, especialment les manxes d'acer inoxidable de paret ultra{-fine{-, es van desenvolupar ràpidament. Per satisfer els requisits d'aplicació, es van utilitzar diversos processos com ara soldadura, electroconformat, mecanitzat, hidràulica i filatura mecànica per fabricar manxes. El diàmetre nominal mínim és de 2 mm, i el diàmetre nominal màxim pot arribar als 400-500 mm, amb manxes fins i tot gegants que arriben als 10 metres de diàmetre. El nombre de ondulacions oscil·la entre un mínim d'1 i 2 fins a centenars, milers o fins i tot desenes de milers.
Des de la perspectiva de la importància de la canonada corrugada com a cos d'una mànega de metall flexible, el desenvolupament de canonades de metall corrugat significa el desenvolupament de mànegues metàl·liques flexibles.
Posteriorment, es van recobrir materials com el cautxú, el plàstic o el niló a l'exterior de la canonada corrugada i es va afegir una funda trenada composta per filferros o tires metàl·liques, donant lloc a diferents tipus d'articulació. Això va conduir a la creació de nombroses formes de mànegues metàl·liques flexibles per satisfer els diversos requisits de diverses condicions d'ús.